viernes, 15 de febrero de 2008

Fragmentos

Dado que la entrada sobre el "Diccionari per a ociosos" parece atraer visitantes por aquí, colgaré de vez en cuando algún extracto más del libro.

Y ahora que el ex-inquisidor resucita el infierno, qué mejor que las líneas que Joan Fuster le dedica:

En una pàgina d'Aldous Huxley Ilegeixo: «venjança pòstuma». Huxley s'hi refereix, naturalment, a allò que, en el nostre vocabulari usual d'extracció catequística, anomenem «infern». «Venjança póstuma», en efecte: ¿no és una manera clara i simple —exacta— de definir la idea d'«infern», tal com de fet la professen la majoria dels que hi creuen? En el fons, tot és qüestió d'«esperança». Així com hi ha una «esperança» —una forma d'«esperança»— que permet de pensar en la salvació eterna, també n'hi ha una altra referida o referible a la condemnació eterna. I segueixo emprant, no cal dir-ho, el lèxic adequat al tema. L'última esperança al·ludida, tanmateix, és pensada només com una perspectiva predicable del nostre veí: del pròxim, del proïsme. Ningú, si no és un monstruós pervertit en matèria d'eternitat, no s'arriscarà a «esperar» per a ell mateix les llòbregues incomoditats d'un «infern». Perquè això també ho donem per descomptat: l'«infern» és un Iloc —suposant que la paraula «lloc» sigui admissible— de magnes i interminables inclemències, una situacio de dolor permanent, el càstig per excel·lència, terminant i aspre. L'«infern», com és natural, el temem per a nosaltres. Però el «desitgem» per a altri: sempre el desitgem per a algú. És, aquest, un desig consolador. No hauríem de tenir vergonya de confessar-ho. La vida està muntada de tal manera que, en realitat, moltes coses —fets i persones— que nosaltres veiem i qualifiquem com a «injustes», no tenen reparació possible en el curs de la nostra existència temporal. El tirà, l'usurer, l'hipòcrita, l'assassí, l'insolent, eI disbauxat, i tants d'altres, no solen rebre, ni de bon tros, una sanció proporcionada a les seves malifetes. Continuo emprant la terminologia pròpia del cas. Amb els seus pensaments, les seves paraules o les seves obres, tirans. usurers, hipòcrites, assassins, insolents, disbauxats, ens infligeixen un ultratge, molts ultratges: en concret, a qualsevol de nosaltres, i en abstracte, a l'hipotètic «ordre just» del món. Ells, sovint, massa sovint, escapen a la punició que en bona lògica els correspondria. I n'escapen, unes vegades perquè són poderosos, d'altres perquè son astuts, o bé perquè són àgils. La «justícia» —això és evident— no es «realitza» en aquesta vall de llàgrimes. A l'home, li agrada d'imaginar «una altra vida», ni que només sigui per aquesta raó: una altra vida en la qual una Decisió absoluta i omnipotent, rigorosament equitable, restabliria la normalitat del suum cuique. És una il·lusió seductora: la pena post mortem, aplicada amb un criteri alhora inflexible i precís. Diguem-ne l'«infern». L'«infern» es fa necessari si «volem» que l'univers no sigui un absurd. I, en última  instància, aquesta «voluntat» —aquesta «esperança»— no passa de ser una expressió de vindicta: transferim a Déu-Jutge les nostres  justificades ànsies de represàlia. «Venjança pòstuma». Els qui els han consultats, diuen que els escolàstics medievals —sant Tomàs d'Aquino el primer— afirmaven que un dels gaudis de la benaurança celestial radicarà en la congratulació davant l'espectacle dels rèprobes a l'infern. Tranquil·lament instal·lats al paradís, els ectoplasmes virtuosos no en tindrien prou amb la visió beatífica o contemplació de Déu: hauran de disposar també d'una satisfacció suplemententària, consistent en l'alegria de comprovar que els dolents cremen en el foc impertorbable i sense fi, atiats i torturats pels dimonis. Cal reconèixer que aquesta afirmació, o aquesta pretensió, té un sentit ben raonable. He escrit ara la paraula «alegria» a consciència. A l'entranya de tota «venjança» hi ha un nucli d'alegria que jo no em veig amb cor de censurar. Els qui han sofert «ací», ¿no tenen dret a una compensació «allà«? Tenen dret a una conpensació, de més a més, a costa de l'individu «particular»  que consideren culpable de les seves desgràcies terrenals. En un pla més elevat, gairebé polític, el Dant és una genial exemplificació de tot aixó. La primera part de la Commedia —l'«Infern»— podria ser qualificada de gran epopeia de la venjança: de la venjança pòstuma. El rancuniós florentí construeix un «infern» de decasíl·labs prodigiosos, i hi situa expressament tots els personatges objecte de les seves fòbies. El lector del Dant dóna per descartat que l'opinió —el judici— del poeta pugui tenir res a veure amb qualsevol probable opinió-judici de Déu. Tampoc el Dant no sostenia una tal identificació. ¿No hauria estat, de la seva banda, una fatuïtat idiota, això de subrogar-se al tribunal de la Divinitat i repartir condemnes amb la major desimboltura? Però quan el Dant inventa el seu «infern» no fa sinó donar curs a una opulenta tensió venjativa. De segur que, després d'haver escrit aquells versos, va quedar-se mes assossegat, més lliure. És clar que no tothom es un Dant, ni tothom té fantasia i temps en un grau suficient per a elaborar-se un «infern» on desfogar els propis greuges. I aleshores pensem en l'altre «infern», en un «infern» real i no literari, amb suplicis morbosos i duració indefinida. És la nostra petita, obstinada, insaciable venjança. «Póstuma».